Diaris en paper?
Aquest primer episodi de "Més enllà de Kiruna", el pòdcast d'Underdogs, parla del futur dels diaris i de si aquests seguiran imprimint-ne una versió en paper.
Són poc més de 10 minuts que pots escoltar allà on vulguis, o llegir a la transcripció que s'adjunta després del fitxer d'àudio.
Aquest primer episodi s'ofereix en obert, però habitualment cal una subscripció per a escoltar els diferents episodis del pòdcast. Gaudeix-ne!
Episodi 1: Diaris en paper?
El paper és mort! Llarga vida al paper!
Aquesta podria ser una expressió amb una àmplia vigència l’any 2023. Difícilment ens podíem imaginar, fa trenta anys, quan el comerç electrònic començava a caminar i la substitució digital semblava imminent en tots els àmbits, que el paper sobreviuria tan llargament.
Si bé ja ningú qüestiona que el paper sobreviurà al món literari, els diaris suposen un escenari diferent.
A la darrera segona onada de l’estudi general de mitjans del 2023, els diaris suposen només una penetració del 13% (5,7 M). El públic lector és majoritàriament masculí, el 57% (potser perquè, de llarg, el Marca segueix essent el diari que més ven en paper), i envellit, on el 40% té més de 45 anys.
Si comparem amb deu anys enrere, la penetració era del 33% (13,3 M). És a dir, en deu anys les vendes han caigut un 50% i set milions i mig de persones, més o menys la població de Catalunya, han deixat de llegir diaris. En aquest període, el Marca ha passat d’una tirada de 2,8 milions a 1 milió; El País d’1,9 milions a vuit-cents mil, i La Vanguardia de set-cents cinquanta mil a tres-cents seixanta mil exemplars.
En resum, el paper s’està convertint ràpidament en residual, i ha arrossegat, com ja sabem, la caiguda del negoci dels quioscs a les grans ciutats.
Estan, doncs, morts els diaris en paper?
Per entendre el perquè de la disminució de vendes en paper, cosa que, com he comentat abans, no passa amb els llibres, cal explicar com la indústria periodística ha canviat de model de negoci en adoptar la transformació digital.
Fa deu anys, els diaris es venien als quioscs i els ingressos provenien del preu de portada i dels anuncis que se’n publicaven. Quan va arribar la digitalització, es va pensar que es podia oferir informació gratuïta en línia perquè aquesta complementava la de paper, feia d’efecte reclam, i perquè els anunciants digitals rendibilitzarien el mitjà. Però, per sorpresa del sector, la migració de la publicitat sobre el paper cap a la dels bàners del diari no va succeir. I no fou perquè les empreses deixessin d’invertir en publicitat, sinó perquè aquests ingressos se’ls emportà bàsicament Google i Facebook.
L’any 2014, el NYT va canviar el pas de tota la indústria. Es va presumptament filtrar un document intern en el qual se suggeria que calia canviar el model de negoci, i convertir-lo en un model de subscripció. L’octubre de 2015, el diari celebrava que havia arribat al milió de subscriptors. L’any passat, el 2022, va creuar la barrera dels 10 milions, i l’empresa es planteja com a objectiu arribar als 15 milions l’any 2027. El canvi de model de negoci ha demostrat ser exitós, i ha arrossegat la indústria. A Espanya, El Pais ha adoptat el mateix model, i té ja un quart de milió de subscriptors digitals. La Vanguardia està al voltant dels cent mil. I, llavors, quants diaris en paper continua imprimint el NYT? Doncs és una dada difícil de trobar, però estaria entre les tres-centes mil i les set-centes mil còpies.
Ens podem imaginar, en un futur pròxim, que algun d’aquests diaris decideixi deixar de publicar en paper?
Abans de respondre la pregunta donem una ullada a un diari que ja va prendre aquesta decisió l’any 2016. Es tracta de The Independent, al Regne Unit. Creat l’any 1986 com a diari en paper, va tenir una circulació de 400.000 exemplars durant els vuitanta. L’any 2016, poc abans de deixar d’imprimir-se, no arribava als quaranta mil. La principal raó per la què es va prendre la decisió fou econòmica. Hi ha poca estratègia en la supervivència. Evgeny Lebedev, propietari del diari l’any 2016, va declarar al NTY: Ens vam enfrontar a una opció: gestionar el declivi continuat de la impressió o convertir la base digital que hem construït en un futur sostenible i rendible. El 26 de març de 2016 va sortir el darrer Independent en paper. Des de llavors han passat més de set anys, i no només The Independent continua viu, sinó que ha encadenat sis exercicis consecutius amb beneficis. Per tant, abandonar el paper fou una gran decisió.
És possible una decisió similar a Espanya?
Des d’un punt de vista estratègic i de negoci, la impressió i distribució del diari en paper suposa un cost ingent, i, per sota d’un llindar determinat, probablement ja no surt a compte. En especial, si el públic al qual es dirigeix el diari no és major de 40 o 45 anys.
Visualitzo dos escenaris per l’abandonament del paper a Espanya:
- Els petits diaris, com a mesura de supervivència, potencien el seu model digital i abandonen el paper. Podem anomenar aquesta estratègia com l’estratègia Indy, en homenatge a The Independent.
- Un dels grans decideix abandonar el paper perquè representa ja molt poc negoci i vol incidir en altres mitjans i estratègies digitals, alhora que transmet una imatge d’innovació al mercat. Sóc subscriptor de La Vanguardia, l’Ara i El Pais, i mai els he comprat físicament en paper. No trobaria a faltar que deixessin el paper, encara que sí que potser en tindria un impacte psicològic, perquè hi ha cert romanticisme i certa emotivitat lligada al paper. És possible que, quan les vendes baixin, per exemple, del 10% del màxim assolit fa deu anys, es decideixi prescindir del paper? La resposta és sí. I més quan, avui en dia, amb una consciència mediambiental creixent, no té cap sentit malbaratar paper cada dia. Aquesta mateixa consciència mediambiental seria un factor addicional a afegir a l’explicació d’innovació.
La gran pregunta és: Qui serà el primer dels grans en abandonar el paper? Qui serà el líder que farà que la resta el segueixin? En el canvi del model de negoci, des de la venda de diaris i publicitat al model de subscripció, està clar que el lideratge correspon al NYT. Serà també el NYT el primer dels grans en abandonar el paper? Quin avantatge de mercat aportaria liderar la decisió?
En general, la posició com a seguidor (o “follower”) implica diversos avantatges, especialment si un entorn determinat implica nous aprenentatges o una posició de risc davant del mercat. Per exemple, quan ara, l’any 2023, un diari es planteja la redacció de continguts fent servir eines d’intel·ligència artificial. D’altra banda, ser un líder, especialment en la implementació d’una innovació, aporta un avantatge, malgrat les dificultats que sobrevenen i cal solucionar, quan s’obté una posició competitiva difícil de satisfer pels competidors. O, d’igual manera, quan el nostre mercat és de l’estil “first-mover advantage”, és a dir, quan fer un primer moviment suposa un avantatge difícil de superar en el futur.
En quina posició estem doncs en el cas de la desaparició del paper a la premsa?
Al meu entendre, és inevitable l’extinció dels diaris en paper. Això implicarà que els diaris, per fer servir la denominació clàssica, seran mitjans d’informació multiplataforma i multiformat. Alguns d’ells, com l’esmentat NYT, ja ho són. En el cas de l’esmentat NYT, han creat tot un ecosistema digital que inclou, a més a més de la informació del diari, passatemps, receptes de cuina, altres, com informació esportiva exhaustiva que van assolir després d’adquirir The Athletic. Però, quan es pensa en el NYT, es pensa encara en un diari, no en un ecosistema informatiu que fa servir text, imatges, infografies, pòdcasts, i es difon a la pàgina web, a les xarxes socials, com Instagram, i a aplicacions de pòdcast o a Spotify. Si el NYT deixés el paper, es consolidaria com un eferent en un oceà blau de la informació, i els altres no el podrien seguir perquè no tenen l’ecosistema creat. No es tracta de deixar o no el paper, que serà quelcom que arribarà a la força, sinó de preparar una alternativa d’èxit.
Per tant, alguns diaris hi arribaran per necessitat, quan el cost d’imprimir sigui ja insostenible, i d’altres ho faran per a prendre una posició de lideratge.
Allò que ja ha desaparegut és la vella premsa.
Explica la periodista María Ramírez al pròleg del seu llibre “El periódico” que el seu pare la portava a visitar quioscs per a veure com la pila de Diario16 baixava, comptant exemplars venuts, i com constataven que, en dies de pluja, costava més de vendre diaris.
Avui en dia ja no comptem diaris a quioscs, sinó pàgines visitades, usuaris únics, i clics.